Salvador Llanas i Rabassa

Oh jorn de sang! dels segles ignominia:
si l’esperit del Mal et va engendrà,
qui és que sénse horror serva memoria
de lo qu’entre tes hores Deu passà?

Jau tot cobert de sang, de boca en terra,
amb muscles, pit i espatlla destroçats
el tan amat de Deu fill Unigénit
mentre que son botxins restan cançats.

Mes ai! no sa rencunia está esbafada;
de Satanàs mateix manca’l sagell;
car al Mestre Diví alçan i asseuen
a sobre d’un raquític escambell.

Com l’tigre felí juga amb sa victima;
com capbusseja al nàufrag el cetau;
com l’aliga amb sos bec i unglots sagnan-se
amb l’esmortuit colom gosar li plau.

Amb joncs marins, de pues enrissades,
que ja en ses mans mirar-los causa horror,
reia! corona rient van escarnin-ne
per a fixar-la al cap del Redemptor.

Per sos polços i front, péll i os cruixint-ne,
les ja rojenques pùes s’obren pas;
i a doli sembla rubins al punt rodolen
de Jesús per orelles, boca i nas.
Fingexen un mantell amb porpra vella;
una canya de ceptre fa el servei,
i entre salives, cops i bofetades
de genolls van dient-li: Salve Rei!