Be podem estar-ne orgullosos els mataronins de que la Setmana Santa  revesteixi per nosaltres un caràcter tan típic i a l’hora tan místic que ens permeti assaborir i recordar els misteris que l’Església commemora en aquests dies, llevat de la nostra capital, de la ciutat de Barcelona, no crec que hi hagi cap ciutat o lloc de Catalunya on se celebri amb major esplendor i amb una fesomia tan pròpia com a Mataró.

Desaparegudes de Barcelona les processons que eren la manifestació externa de culte en aquest dies, són molts els qui seguint modernes regles o costums socials surten de la capital i es traslladen als llocs on tenen per costum passar-hi l’estiu o bé en llocs propers, fugint, potser, d’aquella ficció que avui s’imprimeix a aquesta mena de festes commemoratives de l’Església, i Mataró no deixa d’ésser un lloc predilecte da forasteralla, tan pel que fa respecte als que en són fills i viuen en altres indrets de nostra estimada terra, com pels que sense ésser-ne fills hi acuden atrets pel caràcter tan propi de les diades.

I en mig de tot, hom veu en els nostres temps molt mermada aquella característica que constituïa el tipus veritable de nostres consuetuts en tocant a les festes de que estem parlant. Abans de les darreres revolucions, i al dir això no parlo de la darrera, que encara tothom en palpa les conseqüències, sino a les que tingueren lloc a l’últim terç del segle passat, foren causa de que es malmetessin i desapareguessin moltes tradicions i actes típics tan propis d’aquests dies, la processó del arrabal que era organitzada per la confraria del Nazareno, establerta en l’església dels P.P. Escolapis, i que solia fer-se el diumenge de rams, era el que en podríem dir el començ de les festes commemoratives del Sant Sacrifici.

A les darreries del segle passat tractaren d’instaurar-la i no se per quina causa se suspengué de nou; era una processó que recorria la barriada marítima i que tenia un caràcter eminentment popular.

Tenim la processó del dijous, organitzada per una congregació de gran i antic renom, fundada en la capella dels Dolors pels pares Servites, anomenada Congregació dels Dolors.

I finalment, el divendres Sant, la Congregació anomenada de la Sang, celebra també la seva processó, tan lluïda com les altres, i malgrat que s’hagin espatllat una mica pel que fa a la pietat i fervor amb que deu concórrer’s a aquests actes, Mataró ni cap poble de Catalunya ha arribat a fer processons com les típiques de Sevilla que constitueixen un element fomentador del turisme per gent no solament de la Península, sino estrangera i tot.

A Argentona en certs anys hi havia dintre la processó diferents personatges dels que intervingueren en la redempció, que dialogaven pels carrers i que solia quedar-lo-hi per motiu el nom del personatge que representaven, però val a dir que lo fet era molt diferent del que passa en altres terres d’Iberia; es feia el fet amb la consideració i serietat que el cas requeria, tot plegat molt diferent d’aquells “Nasarenos” de Sevilla que habillats amb les túniques de diferents colors i en pugna els uns amb els altres, interrompen sovint la processó per a tirar <requiebros> a tal o qual verge i fent per entre mig cada toc (1) que això és causa de que els <pasos>, que ells diuen, arriben com poden a l’església a punta d’alba amb més o menys dificultat i gaigabé sense espectadors.

Aquí a Mataró, amb menys Nazarenos, amb menys Confraries, però amb un esperit més ben fonamentat, realitzem les nostres funcions de Setmana Santa. A nosaltres no se’ns ha ocorregut mai, per exemple, anar a ballar la sardana davant del Monument on està exposat el Santíssim.

(1)    Fer el toc, en la nostra comarca, vol dir, fer parada en cada casa de begudes, amb les corresponents libacions.

Any 1924