Esta anécdota esta recogida de  su columna “Ecos” en el desaparecido “Diario de Mataró año 1980”

Un any, quan  ja s’havia beneït va entrar a Santa Maria una bona dona amb un ram de llorer, no tant gros com els eucaliptus del Parc, però Déu n´hi dó.

Al veure que tot ja estava dat i beneït, va dir amb veu prou alta perquè la sentissin els que estaven al seu redós: Mare de Déu, ja estan, he fet tard. Ah, però jo no me’n vaig sense endur-me’n el llorer beneït.

I no se li va ocórrer, que posar tot el ram dins la grossa pica d’aigua beneïda de l’entrada del temple.
I al treure el ram, els pobres que estaven  aprop d’ella van rebre l’obsequi d’una remullada d’antologia.
Però, per ella, ja tenia beneït el ram. I els altres van quedar remullats i retratats.

Recordo que abans de les processons del Dijous i Divendres Sant, el recordat sacristà de Santa Maria, Mn. Carmany, feia una neteja total dels ciris que els fidels posaven a cada altar dedicat al Sant o a la Santa que s’hi venerava.

Perquè molts penitents, per estalviar-se l’anar a la cereria i comprar un ciri, birlàven els que trobàven en els canelobres.